Vers un temps de síntesi

La nostra generació ha crescut entre les ruïnes d'antigues certeses. Vam néixer mentre queien. Som fills del fragment, però el fragment no ens inquieta perquè l'alternativa de les grans moles compactes no ens atrau ni ens convenç. Han produït massa víctimes per confiar-hi.

Després d'un segle d'ideologies fèrries que negaven l'Invisible i de dècades de teologia sobre la mort de Déu, ens trobem davant d'un nou paradigma en què el ressorgiment de la dimensió espiritual ha confluït amb la pluralitat cultural i religiosa. El repte rau a aconseguir que aquest ressorgiment integri les aportacions de les generacions precedents, tant de les més antigues que van pertànyer a la primera innocència com de les més recents que van aportar una actitud crítica respecte de les religions. D'aquí ve que es pugui esperar un temps nou en què visions que fins ara han competit entre si descobreixin que es necessiten mútuament.

Assolir aquesta síntesi no és una tasca fàcil perquè no s'estableix en el mateix pla que les seves antinòmies, sinó en un àmbit de més gran profunditat on cada una d'elles és convocada més enllà de si mateixa.